Single Blog Title

This is a single blog caption

Poética 2.0 presenta
‘Estellés, la veu d’un poble’

Descarrega-la ara!
iOSAndroid

Quan s’han complit 91 anys des del naixement de Vicent Andrés Estellés, Poética 2.0 presenta una antologia audiovisual amb alguns dels seus poemes més significatius interpretats, entre d’altres, per Antonio Valero, Francesc Anyò, Xavo Giménez, Teresa Lozano, Marina Vinyals, Sergio Caballero, Blanca Beneito, Paco Alegre, Álvaro Báguena, Mamen García, Cristina Soler i Jordi Ballester. Esta aplicació ja pot descarregar-se per a iPad en l’App Store i també en Google Play per dispositius Android.

«Alguna volta he dit que volguera deixar, a la meua mort, un record honest entre unes poques persones decents». Així s’expressava el propi Estellés en una entrevista publicada en el diari El País en 1978, tot després de rebre el Premi d’honor de les Lletres Catalanes junt a Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner. Ja ningú dubtava que el fill del forner de Burjassot, periodista de dia i poeta de nit, era un dels autors en valencià més importants del segle XX i, potser, el millor des d’Ausiàs March.

«Ningú havia escrit com ell, amb una originalitat semblant des del segle XV», afirma el catedràtic Ferran Carbó, responsable de la nova edició de les obres completes d’Estellés de l’editorial 3i4. «És més valencià que cap altre, tenint sempre en compte que pertany a l’àmbit de la llengua catalana. Estellés, en eixe aspecte, ha sabut ser el poeta més valencià que mai hem tingut els valencians. La seua producció és original, innovadora per la seua època, valenta i molt singular».

«És indubtable que Estellés és un gran poeta i tots ho reconeixem», assegura Marc Granell, també poeta i traductor d’Estellés al castellà. «Un gran poeta», assenyala, «que deuria de separa-se de la idea del poeta nacional, del poble o de la llengua, tot i que això ha vingut molt bé també, perquè quedar-se ahí és molt pobre. Estellés és un gran poeta universal, comparable a qualsevol altre poeta de la cultura occidental de la seua època. És imprescindible traduir-lo, al castellà i després a altres llengües».

estelles_jove

Vicent Andrés Estellés en la seua joventut.

Els seus primers contactes amb l’escriptura van ser, segons recordava el propi Estellés, «allà pel 33 o 34 al meu poble, en Burjassot. Curiosament, a més, vaig començar a escriure en valencià unes coses completaments locals, innocents, de xiquet. Exercicis escolars». L’inici de la guerra civil marcaria la seua vida i deixaria una empremta profunda en la seua poesia. La mort esdevindrà tema recorrent als seus versos, tenyits d’existencialisme per la misèria de la postguerra.

«En la postguerra», assenyala Ferran Carbó, «viu un context de pena, de fam, “espant”, com diuen alguns dels versos. Este context és el dels anys 50, l’època de l’Existencialisme a nivell filosòfic, i són els anys del cinema del Neorrealisme italià, i per tant es tracta de doctrines que d’alguna manera entran en la seua producció».

«M’agrada molt la vida», declarava Estellés en 1979. «No obstant, jo sóc un home amb una tendència un poc amarga, un poc sarcàstica, i crec que veig massa voltes el revés de l’alegria que vivim cada dia. D’això eixe poc d’amargura que es veu als meus versos. D’altra banda, he passat per moments molt delicats, molt tristos, i això ha repercutit sense dubte en els versos que he fet».

Abans que la poesia, Estellés considerava el periodisme la seua “gran vocació”. Va signar el seu primer article als 18 anys en el diari “Jornada” i, després de fer la carrera a Madrid, es va fer un lloc en 1948 a la redacció de “Las Provincias”, on romandria fins al 1978. «No sé, potser que el fet d’haver exercit el periodisme m’haja fet veure tal volta amb major rapidesa certs fets», diria més tard, «però en tot cas, la producció poètica ha seguit a banda, independent, per lliure, vaja, al meu aire, i just a la matinada, quan acabava el meu treball i tornava a casa, seia en un racó del menjador i escrivia així cada dia, cada matinada, durant molts anys». Per a Carmina, la filla d’Estellés, el so de la màquina d’escriure de son pare acabaria per ser una «cançó de bressol» totes les nits.

Estellés en una imagen de la década de los 80.

Estellés en una imatge de la dècada dels 80.

Un dels trets principals de la poesia d’Estellés és la seua atenció als aspectes més quotidians de la vida. «En la postguerra, en la València franquista, observa què passa, observa les vivències de la gent, les pròpies vivències, tot allò quotidià i el que a ell li succeeix i el que a tothom li succeeix», explica Ferran Carbó. I ho fa usant un llenguatge accessible, que tot mantenint lemes cults esdevé en registre col·loquial, fàcil de comprendre tant pel lector ben format com per qualsevol persona del carrer.
«He tingut des de sempre», assegurava Estellés, «la voluntat d’aplegar a tots: al conductor del tram, al treballador de la cantonada, a la dona del supermercat. Vull aplegar a tots, crec que és el que fa falta fer. Tal volta siga molt efímer allò que faig, però jo sempre m’ho he proposat i he cregut en el que feia. Encara que siga retòrica o puga estar mal mirat tinc una idea que predomina en mi secretament: em sent valencià, i valencià de poble».

«La poesia amorosa és una altra parcel·la importantíssima de l’obra d’Estellés», segons Ferran Carbó. «Però, clar, poesia amorosa és la vivència que té dia a dia de l’amor, i l’amor és des de l’amor ideal, l’amor compartit amb la seua dona Isabel, fins a l’observació de l’amor de cada dia, i ahi entra l’erotisme, la sensualitat, la pornografia, que són aspectes que apareixen en diferents textos de l’obra d’Estellés».
«Joan Fuster em va dir una volta que jo no feia poesia morosa, sinó una mena de catastròfica poesia eròtica», afirmava Estellés en 1978. «Allò em va divertir. Hi ha, de vegades, un cert enamorament de la persona i em complac en temes eròtics. He viscut també prou intensament el temps de la postguerra i he procurat contar-ho. Simplement. Al fil dels fets, o dels records. Entenc l’amor com un cataclisme, com una vida que es desfà sobre un cos. De vegades he pensat que, efectivament, la meua vida es destrossava al fer l’amor».

Versos de Estellés en una calle de Els Poblets, en la Marina Alta.

Versos d’Estellés en un carrer dels Poblets, en la Marina Alta.

Respecte a la posició d’Estellés en el context literari valencià, Marc Granell recorda com la generació poètica que va començar a despuntar en la dècada dels 70 mirava amb cert desdeny a figures “antigues” com el poeta de Burjassot: «Primer en castellà i després en valencià, la nostra rebel·lia es dirigia a trencar amb les estètiques anteriors. Estellés en els 60 havía publicat un o dos llibres. Per a nosaltres, que estàvem en el castellà, representava eixe valencianisme a Lo Rat Penat que ens resultava una cosa molt antiga. Nosaltres érem més moderns, veníem de les avantguardes. Quan Estellés comença a publicar en 3i4 les obres completes és també quan nosaltres comencem a publicar. I és quan es produeix certa incomprensió. Ara ens hem penedit molt i s’ha rectificat, però aleshores era així», explica.

PORTADA Estelles2
Granell i el catedràtic Ferran Carbó han col·laborat amb Poética 2.0 en la creació de “Vicent Andrés Estellés: La veu d’un poble”. En l’aplicació s’ofereix una antologia amb alguns dels poemes més significatius d’este autor, a més d’entrevistes en les que s’expliquen aspectes fonamentals de la seua vida i la seua obra. Els poemes s’han enregistrat en diferents llocs de la província de València, entre ells el Pati de les Sitges de Burjassot o la Casa Museu Benlliure.

Esta producció de Poética 2.0 porta la poesia d’Estellés als nou mitjans digitals i és la millor introducció a l’obra d’un poeta que va procurar ser «un entre tants. Dir aquelles coses que el comú de les gents no pot dir perquè no ho sap dir. Ser això, la veu del poble».

 

Visitas: 2.277