Single Blog Title

This is a single blog caption

L’eterna vigència de Vicent Andrés Estellés

Pau Alabajos reivindica el poeta valencià més important del segle XX posant música a 12 dels seus poemes a ‘Ciutat a cau d’orella’. «Estellés és la cadena que connecta la tradició amb la modernitat», assegura

ÁNGEL SALGUERO
Quan es complixen 25 anys de la seva desaparició, Vicent Andrés Estellés seguix sent una figura clau per entendre la moderna poesia en valencià. El poeta de Burjassot, l’autèntic hereu d’Ausiàs March, ha deixat la seua empremta en les noves generacions d’autors i els seus versos —escrits amb la voluntat de «arribar a tots»— no han perdut gens de vigència. El cantant i compositor Pau Alabajos ha estat l’últim a posar música a 12 dels seus poemes en el disc ‘Ciutat a cau d’orella’, que es presenta a finals de març al Teatre Micalet de València.

Per què Estellés? Després que tants artistes hagen posat música ja als seus poemes, per què has sentit tu la necessitat d’embarcar-te en este projecte?
Sí que és veritat que molta gent ha musicat ja Estellés, però per a mi des del primer dia que vaig llegir-lo em va tocar molt al moll de l’os i n’hi han poemes que han influït molt en la meua manera de crear i en la meua trajectòria artística. I per això tenia com una espineta clavada de no haver convertit en cançó alguns d’eixos texts que me havien tocat molt profundament. Havíem fet un projecte que era més recitatiu, però en este cas volíem convertir en cançó alguns poemes que són un poc més coneguts i altres que no han arribat al gran públic i que servirien d’homenatge a Estellés en el 25 aniversari de la seua mort.

Quins criteris has seguit per escollir-los? T’has guiat pel teu gust personal?
Exacte. El criteri ha sigut que m’hagen emocionat en algun moment donat de la meua vida. Barregem alguns que són més coneguts, com per exemple ‘Els amants’, que és el clàssic, el que supose que coneix tot el món i que ens feia un poc de respecte poderlo musicar perquè ja està molt sobat, però també és un poema tan bonic que és un repte personal ficar-li música i donar-li una èpica. I després n’hi havia altres poemes més xicotets, no tan coneguts per al públic, i el que hem fet ha sigut donar-los una projecció. Al final, quan musiques un poeta o adaptes uns versos, estàs posant un altaveu, perquè la música enregistrada té una gran potència. La literatura és més un exercici individual i en canvi, la música és més col·lectiva.

 
Existix algun fil conductor entre els poemes que has triat?
De fet, el títol [Ciutat a cau d’orella] el vam triar per això, perquè en tots la ciutat està present, València en particular, però també per a que fóra una ciutat no explícita. Els poemes són de l’època en que va estar vivint a València, no a Burjassot, però evidentment el que n’hi ha és un moment històric gris, entre la dictadura i la primeríssima Transició, eixos moments polítics difícils que ell va viure, quan la repressió i la censura estaven presents, i això es traspua en els seus versos.

Com arribes a les melodies per a cada poema? Et suggerixen alguna cosa instantàniament els versos o has de modelar-los?
Faig els discos jugant. En este cas és la primera volta que faig un disc conceptual de estes característiques amb dotze poemes. La veritat és que vaig començar a jugar amb un poema i va eixir una cançó… Vaig pensar: Què fàcil ha sigut. I és que Estellés és un poeta molt metòdic a l’hora de escriure i, encara que no hi han moltes rimes, sí que la mètrica la segueix amb una estabilitat prou important. Això vol dir que la música ja està, que el ritme ell ja li l’ha posat. El que falta és buscar una melodia. Per tant no és tant complicat, encara que puga semblar-lo a simple vista, i el que crec que és més difícil es trobar una estructura de cançó, destacar una tornada o fer diverses parts en un poema que és una obra lligada i quasi narrativa. Però el que és la música és bàsicament agafar la guitarra, posar-te amb el text, començar a jugar amb les paraules i poquet a poquet va anar eixint. Vaig fer un segon, em va agradar també, després un tercer… i poc a poc vaig dir: Ací n’hi ha un disc.
 

Hi ha alguns arranjaments que m’han sorprès. Per exemple, el to que dónes a ‘Els amants’, que llegit sona com un relat d’amor salvatge, però que en el disc queda com un tema més suau.
Eixa era potser la que més respecte em feia de tot el disc. Quan la treballaven vaig pensar com tu dius: potser la melodia que estic buscant és massa suau, delicada. Però hi ha un moment en que creix, i per a mi l’amor també és això: Té moments més dolços, moments de passió i moments també tristos, i crec que en la cançó n’hi ha de tot. La primera part és més melòdica, i el crescendo de la tornada és molt salvatge, como diuen els versos, i després, cap al final, hi ha els arranjaments de corda que són molt malenconiosos i remeten a eixa tristor. És a dir, que n’hi ha de tot. Sí que és veritat que el poema és a vegades tan agressiu que potser necessitaria més ritme, però la coherència és molt difícil en este tipus de coses perquè el text està escrit, però la música tens que fer-la ad hoc.

Un altre tema destacat és ‘Coral romput’, amb estos arranjaments que remeten potser a la tradició de la música de bandes.
Això va sorgir treballant amb els productors artístics [Florenci ‘Fluren’ Ferrer i Santos Berrocal], que són els responsables un poc del vestit de diumenge final del disc. Fluren em va dir que el poema —que parla sobre la mort de la seua xiqueta, encara que no apareix en cap lloc— és com un monòleg interior, intentant fugir d’eixe dolor d’haver-la perdut, i es nota una tristor molt gran. De cara a buscar-li un arranjament ell em va dir que hauria de ser una espècie de banda de música, que remet ja directament a la tradició popular, del carrer. Els valencians sempre hem utilitzat la música a tot arreu, també als soterrars. Fluren suggeria alguna cosa que fóra trista però que al mateix temps fóra col·lectiva. És com el que fan al ‘mardi gras’, on hi ha uns vents un poc desafinats, però que desprenen una tristor que els dona bellesa, la mateixa que pot haver també al dolor.

Quin ha estat el poema més difícil d’adaptar?
El més complicat possiblement haja sigut ‘Memòria tristíssima’, que és l’únic poema que forma part de ‘Ciutat a cau d’orella’, el primer llibre que Estellés escriu en valencià. I és el més difícil perquè són versos lliures, i intentar clavar-los a martellades dins d’una estructura o d’un patró és molt complicat. Per això hem fet una espècie de hip hop frasejat, rapejat, i després una tornada que és molt estable. Ací els versos entren dintre una estructura rítmica però no estan cantats como els altres, que són més melòdics.


Per què creus que seguix sent rellevant Estellés després de tantes dècades?
És la cadena que connecta la tradició amb la modernitat. Ell beu dels clàssics i de la literatura del Segle d’Or i la fa actual. De fet, moltes de les coses que ell escriu tenen una influència claríssima d’Ausiàs March. També per la manera que té d’escriure, que és molt planera, amb els peus en la terra. Ell era periodista i s’havia auto imposat l’obligació de ser clar i proper a l’hora de escriure, d’arribar al lector. I a mi m’agrada molt que se parle de l’amor així, perquè moltes vegades el que he trobat en el formalisme és que amb un llenguatge tan intrincat i complex, al final l’emoció no arriba. El que arriba és poesia altíssima, d’una bellesa increïble, però l’emoció es queda molt amagada entre les paraules. En canvi, Estellés és directe, carnal, visceral, i això és un material sensible molt important per a un músic, perquè també ha influït en la meua manera d’escriure. En música tens dos minuts per a explicar un sentiment i has de ser el més directe i nítid possible. Estellés parla de temes universals amb un llenguatge col·loquial, i ara mateix encara són vigents moltes de les coses que diu. Evidentment nombra llocs de València com el cinema Tyris que ja no existeixen, però qualsevol persona que ho llig entén el que està dient: que te perds en un cinema i t’agafes de la mà de la teua parella, i per això pareix que el temps no haja passat.


El músic Borja Penalba ens comentava fa poc que era més fàcil portar a Estellés a Brussel·les abans que, per exemple, a Oviedo. Què creus que caldria perquè a Espanya s’apreciaren totes les cultures i totes les llengües de l’Estat? És un problema d’educació?
N’hi hagué un moment a la primera Transició en que havia un diàleg fluït entre totes les llengües i les cultures de l’Estat de tu a tu. Això s’ha anat perdent, no sé exactament per què. Recorde que havia coses com el Festival de los Pueblos Ibéricos on s’entenia que Raimon cantava al costat de altres artistes gallecs o bascos i no n’hi havia cap problema. I això, poquet a poquet, ha desaparegut. L’any 1997, durant un concert per Miguel Ángel Blanco, Raimon se presta a cantar i explica que va a interpretar una cançó que està escrita en valencià… i directament li comencen a xiular. I tu et dius: ‘Què està passant?’. Perquè en realitat esta persona ha volgut estar a este concert i solidaritzar-se, i de sobte té una quantitat immensa de gent que està xiulant-li simplement per cantar en una llengua que no és el castellà. No sé exactament què s’hauria de fer, però la cultura hauria de ser la ferramenta per a evitar això. Si aconseguirem que la poesia arribara, els versos parlen de sentiments i emocions. Per la meua experiència, moltes vegades, sense entendre les paraules, estàs arribant a la gent. El que diu Borja a mi m’ha passat. Este disc el presentem en Glasgow en Abril, en Nottingham i Londres en juny. I és molt probable, estem a punt de tancar-ho, que a l’octubre o novembre estiguem als Estats Units. És a dir, com és possible que siga tan senzill portar una poesia que és universal, perquè està escrita des de les emocions, a altres llocs del món i, en canvi, passar la frontera de Contreras és tan complicat? També és veritat que al País Basc o a Galícia és més fàcil perquè ells veuen quina importància té cuidar eixe patrimoni que és una llengua més xicoteta, més minoritària, i que s’ha de protegir i de mimar moltíssim. I això, en la resta del Estat monolingüe, no passa tant.

No és un acte un poc heroic publicar un CD amb els temps que corren?
Hi una crisis del format i jo tinc la sensació de que moltes de les persones que compraran el disc no el trauran de la caixa. És a dir que el compren simplement per a poder-lo tindre i guardar en companyia dels altres objectes culturals que tenen a casa, però ara mateix amb Spotify és molt més còmode escoltar el disc gratuïtament que no posar un CD. De fet, jo ara mateix només puc escoltar CDs al cotxe, que és on tinc el reproductor. Per tant fem els discos perquè no sabem quin serà l’estàndard en que s’escoltarà la música. I perquè n’hi ha una part de fetitxisme en la música de voler tocar. I per això hem buscat un disseny que fóra molt bonic i tinguera un valor afegit.


El ‘streaming’ serà el format del futur per escoltar música?
Açò de la immediatesa és una febre. De fet, quan parlava amb Santos i Fluren, els productors, em deien: Ací tenim uns micros que costen una barbaritat, de primeríssima qualitat, i un estudi insonoritzat per a que no es cole ni un soroll ni mig. I fan la mescla amb uns altaveus súper especials, molt fins, amb una equalització quasi plana per a que el resultat siga perfecte. A partir d’ahí, les escoltes en el teu altaveu ja depenen de la qualitat del reproductor que tu tingas. Però la mescla que ix de l’estudi ha de ser perfecta. Santos i Fluren em deien que feien eixa mescla i després agafaven els auriculars de l’iPhone i feien una segona mescla pensant en això, perquè ara el 90% de la gent ho escolta així, i per tant han de treballar també ajustant-se a la realitat. Internet té parts bones i parts negatives. Ara, quan ens pregunten per influències, no pots parlar de cap cosa concreta perquè tens una dieta musical tan rica que és molt difícil. Hi ha també una democratització del canal: fins als anys 90, les discogràfiques eren las que tenien el nínxol econòmic i per tant o estaves amb les majoristes o passaves la mà per la paret. Quan aparegué l’Emule i totes les plataformes de difusió i de descàrrega P2P, de sobte la gent podia accedir a una música que no tenia una inversió de publicitat tan forta i començaves a tindre públic. I en lloc de guanyar-te el teu jornal amb els discos venuts, ara és dels concerts. I jo preferisc això, viure de la música en directe que no de les gravacions. Evidentment hauria de ser més justa la compensació per la inversió creativa i artística que fas, però també és veritat que s’han obert unes portes que no estarien obertes si no fóra per l’aparició de les noves tecnologies. Jo dubte que haguera pogut arribar al públic de no ser per internet.

Visitas: 44