Single Blog Title

This is a single blog caption

Marc Granell: 40 anys de poesia sobre un escenari

El poeta valencià publica les seues obres completes i acompanya a Francesc Anyó i Borja Penalba en un espectacle que dóna vida als seus poemes

ÁNGEL SALGUERO
Amenaça pluja en este matí rúfol a València mentre el poeta Marc Granell, l’actor Francesc Anyó i el músic Borja Penalba posen pacientment per a la seua sessió de fotos. «Mira, és Marc Granell!», assenyala una senyora a la seua amiga mentre ambdues creuen la plaça de Manises. I és que, després de més de quaranta anys d’ofici, el poeta es troba ara en una posició inèdita. La publicació de les seues obres completes en un cuidat volum a càrrec de la Institució Alfons el Magnànim ha coincidit amb l’espectacle Marc Granell de mà en mà en el qual Anyó i Penalba han donat vida als seus poemes sobre els escenaris. I gràcies a ells, Granell ha pogut trencar la solitud del poeta, trobar-se cara a cara amb el seu públic i descobrir en directe l’efecte que provoquen les seues paraules.

Borja Penalba, Marc Granell i Francesc Anyó (Foto de Biel Aliño).

Borja Penalba, Marc Granell i Francesc Anyó (Foto de Biel Aliño).


Què se sent en veure el treball de quatre dècades resumit en un sol volum?

Marc Granell: Són quatre dècades d’escriptura en valencià. Vaig començar a escriure en valencià el 1976 i vaig també aprendre a parlar i a llegir al mateix temps. Enguany farà 50 anys que vaig escriure el primer poema. La primera etapa en castellà, com la resta de la meua generació, que fèiem tertúlies i després anaven canviant de llengua. El llibre arreplega aquests 40 anys d’escriptura i de publicació. Vaig guanyar el 76 el Premi Vicent Andrés Estellés, els Octubre. El 77 va eixir el llibre [Llarg camí llarg] y després quasi una vintena de llibres amb contingut original han aparegut que arreplega eixa poesia completa.

Vore tota la seua poesia reunida és una oportunitat, potser, de revaluar el passat i considerar noves direccions?

M.G.: Sí… Jo, estos últims anys ja anava un poquet al ralentí en l’aspecte de la creació perquè —a pesar que no ho havia vist tot junt encara— considerava que havia escrit i publicat molt amb temes i temàtiques molt reiteratives. Aleshores estava, i estic, un poc paralitzat en el sentit de voler trobar una altra veu si de cas, a lo millor per a dir el mateix, però amb una altra perspectiva. Això et fa que escrigues menys i sí que estic en eixa etapa… En vore tot publicat conjuntament, doncs possiblement això m’incita més a veure si hi ha continuïtat amb una altra perspectiva. Encara que això sempre és difícil, perquè veus que la gent és molt receptiva dels poemes que ja has fet i de les teues formes. Es un dubte, però a mí mateix m’avorrixen ja un poc els meus tics de sempre i voldria canviar eixa visió, a veure si sóc capaç.

Marc Granell

Marc Granell (Foto de Biel Aliño).


Com veu el Marc Granell d’ara al Marc Granell primerenc? Quina opinió tindria d’ell si ho haguera descobert hui dia?

M.G.: Com a poeta amb possibilitats. Jo sempre he estat molt atent a tots els joves que han anat sortint durant estos 40 anys i dels joves, el que es pot dir es si hi ha fusta. D’això si que en pots trobar. Jo crec que a la poesia, se li diga com se li diga, hi ha alguna cosa d’inspiració perquè la poesia ve a tu, tu no vas a la poesia. Però a banda d’això és molt d’ofici, i l’ofici s’aprèn amb temps i amb dedicació, amb lectura dels altres poetes i amb depuració de les tècniques. En un jove, el que sí veus es que hi ha possibilitats, hi ha eixa veu que pot sorgir. M’agradaria vore’m a mi mateix en eixe jove amb possibilitats.

Vostè ha contribuït amb les seues traduccions a la difusió de l’obra de Vicent Andrés Estellés. Creu que la poesia valenciana seguix vivint a la seua ombra?

M.G.: Jo, com a poeta, sí que crec que la seua ombra és molt gran i que encara no s’ha superat. Per ningú. És el poeta, el que es pot dir realment així, i a més un gran poeta. I aleshores és molt difícil, però cadascú té la seua veu i hi ha una eclosió de poesia molt variada, de moltes veus i de molts joves que es van incorporant. Estellés, però, és inimitable.

El músic Borja Penalba (Foto de Biel Aliño).

El músic Borja Penalba (Foto de Biel Aliño).


I després, precisament, de traslladar als escenaris a Estellés, què els va portar a triar a Marc per al seu nou espectacle?

Borja Penalba: Va ser buscar alguna veu que estiguera el més a prop possible d’Estellés, del que ell representa per a nosaltres com a poeta. Teníem la inquietud de continuar amb eixa fórmula del Estellés de ma en ma amb una altra veu i de tot el que havíem llegit i havia passat per les nostres mans, ja ben bé des d’un principi teníem bastant clar que era Marc Granell.

Com va ser el procés de selecció de poemes? Els van triar vostès o van consultar també amb l’autor?

B.P.: Consultàrem a fets consumats.

M.G.: La tria per a mi ha sigut fonamental, perquè l’han feta ells, i açò a més és el que m’agrada. Em fa veure els poemes que més els agraden o consideren més adequats i que, a lo millor, no són els que jo he vist. Jo sempre done total llibertat perquè els poemes ja són seus i poden fer amb ells el que siga per a que quede el millor possible en eixa nova, diguem-ne, vehiculització que és la paraula, la recitació i la cançó. I jo estic molt satisfet de la tria que han fet, de l’equilibri que han aconseguit a l’espectacle entre totes les meues veus i els meus interessos poètics i la combinació i la musicació que han fet em sembla meravellosa.

Francesc Anyó (Foto de Biel Aliño).

Francesc Anyó (Foto de Biel Aliño).


Francesc Anyó: La tria ha estat fotuda, molt fotuda, perquè si ara obrim eixe llibre per on vulgues, vorem alguna cosa que dius… Guau!

B.P.: Teníem tres premisses quan fem una tria: Que siguen colpidors per nosaltres, que en una hora es puga donar la visió més ampla possible del que nosaltres entenem que és la poesia de l’autor i, la tercera, un colp feta la tria, és que hi haja una dinàmica que et permeta fer un espectacle. Que passen coses i no siga res lineal. Que baixe, puje, plores, rigues… Amb eixes tres premisses juntes és com una coctelera, i ahí surt.

S’han pres alguna llibertat amb els textos?

B.P.: Sí, però llibertat autoritzada.

F.A.: Alguna igual no tant, però sí… (riures)

B.P.: Amb Estellés vàrem prendre alguna. Malauradament ja no està amb nosaltres, però va ser amb el vistiplau de la seua família, garants del seu llegat.

Borja Penalba, Marc GRanell i Francesc Anyó (Foto de Biel Aliño).

Borja Penalba, Marc Granell i Francesc Anyó (Foto de Biel Aliño).


I com van construint els temes? En què s’inspiren per a crear la música?

B.P.: Amb la música tenim també tres maneres de fer-ho que van en funció del poema, del que et dona, del que et desperta. Una de les propostes més habituals és ficar una melodia de fons mentre Francesc recita el poema. L’altra és musicar el poema, amb una composició original. Els poemes tenen música dins, i de vegades te la donen d’una manera molt efectiva. Una altra cosa que fem és treballar a partir del que et suggerix algun poema. Per exemple, amb un poema que parla del segle XX, del caos, etc., ens va sorgir la idea d’ajuntar-ho amb el tango Cambalache.

Diu un altre poeta valencià Rafael Soler, que els poemes són els lectors els qui els acaben. Marc, li han sorprès les lectures que han fet ells dels seus poemes? Li han fet pensar en ells d’una forma que potser no havia considerat?

M.G.: Sempre te obrin perspectives, fins i tot a tu mateix. Com els han treballat i com estan a vegades musicats —i la combinació amb altres cançons, que per cert són algunes de les que a mi m’han agradat de sempre— te fa aprofundir el tema, te dona altres perspectives que no havies vist. A més m’ha agradat molt la tria també perquè han escollit poemes que els han colpit i això ha fet que hi haja poemes més coneguts, dels que jo mateix vaig recitant en públic, encara que se’m dóna fatal això de recitar [riures], però també altres poemes no tan coneguts i fins i tot dels més nous, d’estos que he fet en els últims anys i que no m’esperava que triaren, però que a mi m’ha suposat molt perquè son molt volguts per mi i crec que m’identifiquen molt.

Per a vostès, quin seria el fil conductor de la poesia de Marc? Per què s’han guiat en triar els textos?

F.A.: Per a mi és la humanitat. Si Marc parla de la lluna, està parlant de les persones. Si parla de la mar, està parlant de les persones. És una humanitat ampla, no una esquifida de jo, mi, me, amb mi… És eixa manera tan educada que te de dir-te: Mira. I t’ensenya la realitat.

Borja Penalba, Marc Granell i Francesc Anyó. Foto de Biel Aliño.

Borja Penalba, Marc Granell i Francesc Anyó. Foto de Biel Aliño.


És la primera vegada que puja a un escenari, Marc? Com ha sigut la experiència?

M.G.: Sí, és la primera vegada. Ja m’havien musicat alguns poemes, de fet al llibre s’arreplega una certa discografia fins i tot, però jo mai havia participat com ara. M’ha agradat molt, primer com a espectador. Jo he anat a tots els recitals que s’han fet i aleshores presente un poc el llibre i parle, i clar és una experiència que jo no havia tingut mai.

Perquè escriure és sempre una activitat solitària…

M.G.: Exactament. El que més m’agrada és això, a banda dels premis i de tot el que siga, i estos recitals ho possibiliten molt:_Quan se t’acosta el lector, que jo sí que he tingut eixa sort i últimament ho estic experimentant molt. Quan se t’acosta el lector, normalment lectora, algú que tu no coneixes, i et diu con li ha agradat tota la vida la teua poesia, estos poemes. Molts d’ells són mestres que els donen als xiquets a la escola. Per a mi, clar, això és la recompensa major que puga haver.

Com reacciona el públic en els recitals en escoltar els poemes de Marc?

F.A.: Jo crec que molt intensament. No te pot deixar impassible, perquè siga la temàtica que siga te toca, i ho fa de moltes maneres: te toca ací [assenyala el cap], te toca ací [assenyala el cor]. Jo crec que és així amb qualsevol poema, i de la manera que el tracte, ja siga més irònic, a cor obert enamorat, o més sarcàstic…

M.G.: Jo, des del públic, sí que note les reaccions, que són molt favorables, amb aplaudiments pràcticament per a cada poema, però sí que és curiós en cada lloc vore la intensitat dels aplaudiments en poemes determinats, que sempre hi ha una reacció molt gran… I això m’està servint molt. Note eixes emocions que traslladen els poemes perquè les traslladen ells dos. Llegit és una cosa, però traslladat per ells i treballats com ho han fet ells, arriba moltíssim més, que és el que es tracta amb la poesia.

F.A.: És un tot. Nosaltres intentem fer la nostra proposta, encara que d’ací a dos mesos ens puguem dir: «Què estem fent?».

B.P.: Això creix. L’espectacle té una vida, va canviant. Se cau alguna cosa, naix una altra en funció de com te trobes o si de sobte se t’il·lumina una bombeta i dius: «Perquè no provem això?».

F.A.: I te fixes en les reaccions del públic i dius: «Açò no, o açò va bé».

Entre els dos ha d’existir ja una connexió quasi telepàtica, després de tots els espectacles que han fet junts…

B.P: Es podria dir aixi.

F.A.: Te conte un secret? El primer dia que vam actuar, que casi no ens coneixíem —sabíem el nom de vostè— ens van dir: «Com es nota que heu treballat molt junts!» [Riures]

M.G.: Una amiga poeta de Catarroja, Inma Máñez, que va anar l’altre dia a l’espectacle a Manises, després em va dir per correu com li havia agradat i emocionat l’espectacle. I m’ho va definir amb molta gràcia, dient que és com una combinació, un complement entre els dos: Borja és l’aire i Francesc, la terra. Això és el que a ella li transmetia la forma de fer i de dir, i és que és una combinació perfecta.

B.P.: És curiós perquè és al revés.

F. A.: Sí, jo he pensat el mateix.

B.P: És perquè la música eleva més i una veu greu, recitant o dient, sembla que encara més

Borja Penalba, Marc Granell i Francesc Anyó. Foto de Biel Aliño.

Borja Penalba, Marc Granell i Francesc Anyó. Foto de Biel Aliño.


Han acabat una primera fase de concerts, però hi haurà mes dates, no?

B.P.: Sí, després dels 14 concerts que ens ha facilitat la Diputació, ja estan eixint noves dates a Almussafes, Picassent, el Principat, Vinaròs… També amb Estellés de ma en ma, que encara el fem. I ja portem cinc anys en els que hem pogut anar per tot el món: Brussel·les, L’Alguer, el Principat, les Illes… El que costa més amb Estellés, i supose que passarà el mateix amb Marc, és eixir de territoris de parla catalana. És més fàcil fer-ho a Brussel·les que no a Oviedo, Huelva o Cáceres…

En un poema de 1999 que es titula ‘Modigliani’ deia que dolien els ulls de veure el món i després, en 2014, va publicar un altre poema amb el títol de ‘La Cançó de l’esperança’… Ha canviat la seua forma de veure el món en estes dècades?

M.G.: [Amb rotunditat] No. Sempre hi ha hagut les dos formes de veure’l. La més bàsica meua, i per això tinc jo la definició del poeta pessimista, és una visió prou negativa del món, que jo crec que és molt realista —com sempre, està el problema del pessimisme, que si és realisme o no—, combinada sempre amb esperança, que per a mi és fonamental. Les meues dedicatòries als llibres sempre les acabe amb l’esperança, perquè si no ni escriuries. I aleshores el món també té això, i també té meravelles. Alguns opinen que l’espectacle s’està centrant en els poemes més pessimistes, però és que són els meus, és el gruix de la meua obra perquè és eixa visió, però també està l’altra perspectiva. I alguns diuen que sóc contradictori en la meua poesia. Un expressa també en cada moment allò que sent i veu, però no és que haja canviat amb el temps, sinó es que sempre he tingut eixes dues vessants.

F. A.: Això no ho havien parlat mai amb ell, però nosaltres sí que lo hem parlat moltes vegades. Els que te qualifiquen de poeta pessimista, estic amb tu, s’equivoquen: és realista. Llegir a Marc i anar caent, caent, caent… és una visió errònia. I jo us ho dic ací ara que no ens sent ningú. No és això. Ens ensenya coses dures i això és realisme, però sempre té una part d’esperança.

B.P.: I jo crec que també de denúncia, d’allò que ell ve injust.

M.G.:Sí, això és el que pretès dir sempre i fer sempre, encara que sabem que no va a canviar res, però jo sempre faig la broma. Jo vaig començar a escriure per a transformar el món, i continue pensant-ho. Sé que no es farà, però sí que sé que si tu dius això a través del lector que li puga arribar pot anar transformant-se el mon. La poesía no el transforma però sí que pot ajudar en eixe aspecte. La motivació que a mi m’ha fet escriure des del principi és eixa, per això he passar époques als anys 80 que no vaig escriure molt perquè eixa motivació era difícil de mantenir quan veies com anaven les coses. A mi m’ ho han criticat, inclús alguns amics, però es que resulta molt difícil fer veritable poesia de la denúncia. Això és el que he intentat sempre: fer poema, no fer pamflet, però a vegades no pots. És com quan em vaig canviar de llengua, que la vaig aprendre a parlar i, per exemple, César Simón em deia a la facultat: «Pero Marcos, tú que ya has llegado y ya tienes una poesía buena y publicas en revistas, ¿cómo te pasas de lengua? Al menos, bilingüe». Jo ho sabia, era un risc. Se diu que la llengua del poeta es la de la infantesa, tota eixa mitologia que en part és certa. I jo trobe a faltar moltes ve gades el castellà en eixe aspecte, però volvia ajudar a esta llengua, esta cultura, i aleshores com a poeta la meua coherència era eixa i em vaig plantejar això: No aconseguiria ser un gran poeta, però em té igual. A mí m’interessava més lo altre. Amb trampa, perquè savia que en castellà tampoc arribaria a ser un gran poeta [riures].

Visitas: 265